Advocats i Procuradors
Un dia imprecís d’hivern de l’any 1956, encara que també podria ser que fos de la primavera o tardor anterior o posterior, ja que la memòria infantil juga, en qüestions d’aquesta naturalesa, males passades, en Narcís Salvatella acompanyava el seu pare, l’ Enric Salvatella --conegut, i ja reconegut, professional del dret a la Girona petita i grisa d'aquells anys-- , travessant el Pont de les Peixateries Velles (que encara no s’havia pintat de vermell) en direcció cap a la Rambla. El record del pont i la direcció (de Santa Clara cap a la Rambla) es manté, encara avui, inesborrable.
Probablement aquell desplaçament no tenia res a veure amb la feina, encara que l'Enric Salvatella, procurador, ben aviat es va ocupar que els tres seus fills barons l’acompanyessin arreu i li donessin un cop de ma en la feixuga tasca de la distribució dels proveïts judicials, fins el punt de convertir-los en missatgers i repartidors de tota la paperassa que, diàriament, es generava al Jutjat de 1a. Instància únic de Girona i al Jutjat Municipal, així com al Tribunal Eclesiàstic --únics òrgans judicials veritablement operatius a l'època--, i calia fer-la arribar als advocats que intervenien en els assumptes en tràmit, o enretirar-la dels despatxos d’aquests.
Qualsevol documentació o escrit que calia portar o recollir, l’anomenaven genèricament papers, sense distinció de cap classe (vinc a portar, o a recollir, aquests papers, de part del meu pare, deien, en lliurar-los als seus destinataris), i la col·laboració dels menors en la vessant més cansada de la professió --ja que cada dia hi havia feina urgent a fer i calia desplaçar-se, a un lloc o altre, sense excusa, en el moment menys previsible-- , fou un tribut que hagueren de pagar per poder fer la seva vida: pots sortir, o anar aquí o allà, però abans m’hauràs de recollir (o portar) aquests papers a no sé on. Després podràs fer la teva.
Aquell dia que dèiem de l’any 1956, pare i fill travessaven el pont esmentat quan, en direcció contrària, venia una persona que, cal deduir-ho, mantenia o havia mantingut amb l’Enric Salvatella una certa relació de confiança, derivada o no d’algun contacte professional. Des de lluny se’l mirava amb un somriure maliciós, com si tingués alguna cosa a dir-li. Efectivament, en el moment d’encreuar-se, li engegà, sorneguerament, ”advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”, sense donar-li a entendre que esperés cap mena de resposta. L’Enric Salvatella, sense immutar-se poc ni massa, li respongué amb rapidesa “procuradors i advocats, van al cel a cabassats”, i va seguir igualment el seu camí.
Aquest fet --aparentment trivial i intranscendent-- va provocar en el seu fill Narcís Salvatella, tres reflexions importants. La primera: la veterania és un grau (no endebades, l’Enric Salvatella ja era fill de procurador i germà d’advocat, i sabia de sobres la resposta que mereixen aquesta mena d’imprevistos e injustificats atacs); la segona: per exercir aquesta professió, cal ser ràpid de reflexos (ja que no sempre hi ha temps per a pensar massa, i cal manifestar-se i replicar l'adversari d’immediat i amb encert); i tercera: cap professió pot ser demonitzada, ja que depèn de com s’exerceixi. Tots els predecessors d’En Narcís Salvatella varen ser considerats, pels qui els varen tractar i els coneixien, bons professionals i gent seriosa i altament qualificada i competent. És molt pressuposar, doncs, que siguin a l’infern.